CARTA DEL JORDI

La Marina i jo.

Va ser una relació que començar per motius de l’atzar, en la qüotidianitat de les nostres vides...
Un somriure es dibuixa en el meu rostre quan intento reviure-les i recordar-les, al pensar en nosaltres en ve al cap una paraula: AMOR.

A l’any 2001, desprès de 2 anys de viure amb la mare, vaig anar a viure sol en un pis. Per casualitats de la vida, la meva veïna, porta per porta era la Marina. Sovint ens creuàvem atrafegats en el replà comú de casa, amb un somriure, un bon dia ! Com estàs? , fins que ella, com tota veïna ha fet en el seu moment, em trucar a la porta per demanar-me una mica de sucre.
Val a dir que la dolçor d’aquell sucre va fer molt ! començar a traçar un camí.

A partir d’aquell fet, poc a poc, vàrem anar evolucionant cap una amistat i amb el temps, a una complicitat de pensament i persona.
Compartirem sopars, concerts, viatges, amics, família, feina... Recordo les nostres xerrades rodejades de colors que ens alegraven aquells dies que potser no havien estat tot lo bons que nosaltres volíem.

La nostra realitat personal evolucionava, potser sense que nosaltres ens adonéssim en quelcom més, i va ser en estimació, respecte i al final AMOR.

Giràvem en un món creat per cada un de nosaltres i amb el fer de cada dia, aconseguirem convergir-lo en un de sol.

Ens vàrem donar amb il•lusió un a l’altre, compartint el nostre temps, per construir-ne un de sol i així fer el camí junts.

No van ser moments fàcils, sobretot per a mi,... feina, situació personal..., però en la Marina vaig trobar aquella persona que t’il•lumina, que et dona forces, alegria, ganes de viure, també van haver-hi pors i plors, però ella estava allí, amb joia, amor i comprensió, i tot, sense demanar res a canvi.

Em va ensenyar a sentir i veure la vida d’un altre manera.

La convivència i situacions per circumstàncies de la vida, no sempre van ser bones, però sempre van ser compartides, amb una mirada còmplice , un somriure i aquella mà que sempre trobava per donar-me forces i seguir endavant.

Vàrem ser forts quant ens sentíem dèbils i intentaven convertir els errors en encerts.
La fe en nosaltres ens va anar fent créixer.

Les nostres vides es van enriquir, poc a poc, per l’increment de l’ amor de l’un per l’altre i el nostre present es va convertir en futur, un futur ple d’esperances i de projectes, sota unes condicions totalment noves.

Sense pensar en més, la Marina i jo, davant de la nostra realitat i sentiments, ens llançarem a construir el volíem: viure un present junts, era i és el més important.

Amb el temps els somnis i projectes es van anar materialitzant, la nostra casa, etc, però sobretot formar una família ! Aconseguir aquest darrer, va ser un camí dur, incert, però la nostra il•lusió i el nostre amor ens va fer persistents, sense temor a defallir, plens d’esperança i fe.
I fruit de l’amor, del nostre amor va arribar la Paula.
La felicitat i la llum, entrà de ple en les nostres vides. El seu somriure, la seva olor, el seu gest, la seva pau, ara ho són tot. Han omplert la nostra vida de color, i sobretot de més amor fent-lo créixer entre nosaltres.

Si m’aturo i miro al meu voltant tinc els que estimo: la Marina, la Paula, la família, els amics, i potser mirant enrere, això, tot això, em semblava impossible de trobar i /o aconseguir i és que res és inamovible.
A vegades ens sembla que el que passa en les nostres vides i tot el que forma part d’ella no pot canviar, i la realitat, és que nosaltres i el nostre entorn està canviant constantment.
És la nostra força, maduració i potencial que tenim dintre, que pot fer canviar les coses, no des del passat ni el futur, sinó des del mateix instant que estem vivint: el present, i aquest es pot fer des de l’AMOR.

Jordi Ollé

Maig 2009